Com veieu en el nom del bloc segueixo fidel al meu massís del Montnegre i a la meva Vallalta, malgrat la vida m'ha fet baixar a viure a Llavaneres per questions laborals i de l'escola de ma filla.  

Comments

He deixat el cotxe al Coll de Can Benet (523m) i he anat pel camí cap a Ponent que carena la serra per una ruta molt obaga que s'agraeix a aquestes  hores  (malgrat  aquí no  fa més de 26º) . M'he aturat a refrescar-me a la Font de la Brinxa i he seguit corrents camí avall fins a la Serra del Gamarús. Aquí hi ha el desviament a ma dreta per anar cap a St.Martí o a ma esquerra per anar a Sta. María. (Aquest punt queda a uns 470m i crec que és l'indret més baix del recorregut).

A partir d'aquí enfilo amunt passant per la Font del Degotall i després la de Sta.María (uns 600m d'alçada).

Després de descansar he intentat anar pel camí que surt al costat del Roure de Sta.María cap al Coll de Can Benet. És un sender molt estret que va en línia recta per enmig del bosc , molt espès i obac, i mena a la mateixa pista que he agafat des de Can Benet, una mica més amunt de la Font i l'estanyet de La Brinxa. M'he trobat que la vegetació se l'ha menjat del tot i no he pogut seguir-lo. Si hagués estat més d'hora m'hi hauría encigalat com ja he fet d'altres vegades per enmig del bosc (total, era qüestió de seguir en líni més o menys recta) prò no tenía massa ganes d'esgarrepar-me les cames. Potser a l'hivern em vé més de gust aquestes aventures (potser perque vaig amb pantalons llargs).

Total, que he hagut de tornar desfent el camí : cinc kilòmetres més !

He arribat al cotxe suat pero content.  

Comments

Ahïr, evidentment amb la meva dona, em va venir a veure jugar a Pàdel amb el Quimet, el Santi i en Joan. Un altre cop l'equip de la Vallalta (Santi i jo) ens vàrem imposar a l'equip del Maresme (Quimet i Joan), aquest cop per 3 sets a 0. Feia bastanta calor (el termòmetre del cotxe marcava uns 27º a les set del vespre i molta humitat, la qual cosa ens va fer suar de valent.

També va venir la Luisa i la Sílvia (la dona del Quimet i sa filla petita, de 16 anys) a veure'ns i després a sopar un entrepà a Cal Martri, al poble.

Comments

El primer set ens el van guanyar 7-5 pero el següent els vam clavar un 0-6 de cal Déu. No vam fer el set de desempat perque en Xavier ja havía quedat per jugar amb uns amics més tard i nosaltres ens en vam anar de la pista pero no de la casa: ens vam quedar per fer un banyet a la piscina, pendre una cerveseta i xerrar una mica amb un altre germà de'n Joan mentre veiem com jugàven els professionals. Vaig conèixer l'Anna, la dona de'n Xavi i alumne de la meva dona a l'estudi Pilates.

Després en Joan ens va dur a sopar a St.Antoni de Vilamajor; uns entrepans i cap a casa.

El proper dilluns ja haurà tornat el meu germà Quimet i tornarem a anar a St.Pol a fer un pàdel.

Comments

Hem jugat com l'altre vegada, a les set del vespre i en dilluns, en Quimet i en Joan contra el Santi i jo, és a dir el Maresme contra St.Cebrià. El primer set ens l'han guanyat ells 6-4 pero un cop hem escalfat (és que som diesel, nosaltres) els hem clavat un 0-6 incontestable. Malhauradament hem hagut de plegar perque a en Joan se li ha desenganxat totalment la sola de la sabatilla dreta i no ha pogut seguir jugant.

De tota manera hem jugat gairebé una horeta i, com que han vingut a veure'ns la meva dona i ma filla, després de la dutxa ens hem anat tots plegats a menjar un entrepà i la cerveseta de rigor . Aquest cop no hem pogut anar a l'Hugas perque allà hi fuma tothom, i hem anat al bar amb terrassa que hi ha tot just baixant del Tennis, a prop del Sorli.

En Quimet no ha pogut venir a sopar amb nosaltres perque es veu que li han muntat un sopar d'última hora a Barcelona. S'ha anat emprenyadíssim per no poder-se quedar mentre em deia aquella expressió indignada que fem els homes quan ens fan fer coses que no volem : " -...ja t'explicaré, ja...-"

Ell se'n va de vacances pero els altres tres hem quedat per jugar a tennis a ca'l Joan dilluns que vé. A veure què tal.

Comments

Divendres passat al vespre: CARRETERA I MANTA ! 

Cap a les cinc de la tarda agafàvem el cotxe i ens disposàvem a fer la primera kilometrada amb el "Nervi Petit" abord. Ens anàvem a Albaida al casament d'uns parents.

Em feia por per la criatura i a més sempre em fa molta mandra aquestes celebracions tan llunyanes. Per sort no havía gaire tràfic: només una mica de merder al peatge de Martorell i poca cosa més.

Vam haver d'aturar-nos a donar de menjar al "Nervi Petit" a l'àrea de l'Hospitalet de l'Infant i després a l'alçada de Carlet, ja a València. Aquesta darrera aturada era més per la calor que tenía la criatura que no pas per gana. També estava cansadeta d'estar-s'hi sempre en la mateixa postura.

Cap a les deu de la nit arribàvem a casa dels parents, que ens teníen la taula parada per sopar: moltíssima calor, uns 29º a aquelles hores !  Aquella nit va costar dormir a tothom.

L'endemà pel matí vàrem esmorzar i després de passejar per la parcel.la (ténen tarongers, llimoners, girasols, pebrots, carbassons i alguna tomaquera tardanera. Ténen un parell de gàbies grans una amb gallines i gall d'indis, i l'altre amb caderneres que cacen ells mateixos). En lloc de dutxar-me com tothom fent cua al bany, vaig sortir amb el meu sogre al jardí i ens dutxàvem amb la manguera. El meu sogre és tan rústic com jo mateix. La foto de capçalera correspon a l'esmorzar de dissabte.

Durant el casament al poble d'Albaida va caure un bon aiguat, tot i que bastant curtet, que per sort va refrescar una miqueta l'ambient i va fer menys feixuga la corbata i l'americana.

L'àpat era com l'anterior casament d'aquesta familia a la Venta del Borrego, a Banyeres de Mariola (ja provincia d'Alacant) i com sempre ens sortía el menjar per les orelles. No eren plats individuals sino que anàven posant un plat per cada quatre persones amb tot de coses diferents. Jo ja em vaig atipar com un animal amb el primer platet: mi-cuit de foie !!.

Després dels cafès i les postres el Nervi Petit va demanar el seu menjar i ens en vam anar cap al cotxe a donar-li el pit.

En tornar ja estàven tots en ple ball i el meu sogre va dir de tornar-nos tots cap a Albaida a dormir ja que duïem entre tots massa canalla.

A dormir (passant calor) i l'endemà cap a casa. Gràcies a Déu a casa feia fresca (uns 18º) que ens ha permès dormir de conya per fi. 

Ens hem trobat que a casa havía saltat el diferencial i ens han dit els veins que dissabte va fotre un aiguat de cal Déu i de fet es nota en la parcel.la i en la temperatura. També en el cel: està ben negre encara !! Què bé s'està a St.Cebrià !!

Comments

A la tarda m'he anat a correr per la Carretera dels Sotracs. Ja eren quarts de vuit i fresquejava (una miqueta de núvols i ventet). He anat corrent fins més amunt de la Serra de la Corona i gairebé he arribat a la Font dels Ocells pero se'm feia tard i volía fer-me un banyet a la piscina. Per tant he fet mitja volta i mentre tornava, no he pogut evitar d'asseure'm en un tronc i m'hi he quedat una bona estona, atontat perdut, mirant el bosc. No sé per què pero avui estava esplèndid: tot està molt verd i serè. Gairebé m'adormo mirant les poques orenetes que escuràven les darreres hores de claror i escoltant el soroll de les branques de les sureres al vent. De tant en tant un gaig cridava en arribar al seu niu i he vist un parell de conills creuar la pista just davant meu.

A contracor (ja que m'hi trobava molt a gust) m'he aixecat i he seguit corrent cap al cotxe i, deu minutets més tard, ja era a casa. He intentat adormir el "Nervi Petit" mentre la meva dona es dutxava i després m'he anat a fer unes braçades a la piscina: de fet feia fred i m'ha costat molt d'entrar-hi pero em va molt bé per la meva esquena.

Per sopar m'he permès un petit luxe: m'he fet uns musclos a la mostassa que se m'han posat la mar de bé !

Comments

Estem bastant en forma i fins i tot hem fet algun puntet maco. Hem passat calor i hem suat pero tampoc està fent un estiu d'aquells molt calorosos. 

Després cap a casa d'ell a St.Pol a dinar en familia.

Al vespre, un cop a casa, ha començat a tronar i a ploure i ha fet una bona refrescada. Fins i tot hem dormit tapats amb la vànua !! .

Comments

Vaig seguir corrents aquest cop direcció St.Martí pero passada la font del Degotall em vaig enfilar per una pista que puja a ma esquerra per enmig dels castanyers i després davalla cap al nord (cap al Vallès). Com que aquest caminet va carenant el Montnegre ofereix una vista impressionant del bosc que hi ha entre aquest massís i el del Montseny. M'hi he aturat i he estat una bona estona assegut al costat d'una surera veient el paisatge (aquí hi ha força pendent i els arbres no em tapen la vista) i gaudint de la fresca que fa avui aquí dalt.

He tornat cap a casa i després d'una dutxa ràpida he baixat a St.Pol, que m'esperàven la meva dona i el "Nervi petit" per sopar a la Selva: amanida per compartir i un filet de vedella al pebre per ella , a la planxa per mí. Com que el "Nervi petit" tenía la nit de bramar hem anat fent torns per sopar: ara menges tú una estona i jo la passejo, ara menjo jo i la passejes tú, i així fins que hem sopat i cap a casa.

Comments

Vaig anar a correr una miqueta per anar comprovant l'estat de la meva esquena i de moment va tot bé. El millor de tot era la fresqueta que feia allà dalt: vaig sortir de la feina a Sabadell a 35ºC i en arribar al Montnegre el termometre marcava 23ºC i s'ennuvolava el cel. Què bé es dorm a casa meva !! ...malgrat els brams de la meva "nervi petit"....

Comments

Entre àpat i àpat la treiem a dormir al jardí, a l'ombreta més fresqueta, per a que s'acostumi aviat al camp. No sigui que surtís una criatura d'aquestes que per manca de costum a l'aire net ténen al.lèrgies a tota mena de coses naturals com el pòl.len, als insectes, al sol, etc.

El meu molt humil parer em diu que l'increment de les al.lèrgies vé degut a que cada cop la gent està menys en contacte real amb el medi, viu a ciutats, respira aire brut, menja aliments massa tractats, pren medicacions quan el que li convindría és menjar com Déu mana, no passa prou temps a l'aire lliure, fa servir massa l'aire condicionat i la calefacció, etc. En definitiva: no donen cap mena d'oportunitat al propi cos per a que s'acostumi a viure en contacte amb la Natura. 

La gossa, la Nera, no s' apartava d'ella i dormía als peus del seu "bressol de jardí", girant-se a mirar-la cada cop que feia algun sorollet mentre somiava segurament que encara estava dintre la panxa de sa mare.

Jo vaig aprofitar el cap de setmana per treballar a l'hort i al jardí.

Com sempre a l'estiu m'he posat de màniga llarga, barret i ulleres de sol. No oblideu que els sol a aquesta època de l'any cau en picat a sobre nostre: molt més que no pas als mesos de Juliol o Agost. A sobre ara la nostre pell encara està molt blanca (sobretot la meva) de tot l'hivern i la primavera tant plujosa que hem passat.

He netejat les tomaqueres i he tret les males herbes al voltant de les albergínies, les carbasses, els carbassons i les pebroteres. He fet millors solcs per aprofitar l'aigua del rec i la que encara va plovent (quína tempesta vàrem tenir la nit de dijous a divendres, cap a la matinada i fins les set del matí !) i he lligat unes quantes tomaqueres que ja els feia falta.

Al jardí he hagut de menester el talla-verdisses per arrodonir alguns marges, retallar els xiprers i he areglat també les lavandes que ja m'estaven barrant el pas. A més, les lavandes florides són un atractiu per abelles i borinots i hi ha gent que li fa por passar per entre mig del camí que tinc marcat amb lavandes, així que les he hagut de retallar una mica.

De pas ara tinc flors de lavanda a tots els jerros de la casa ! Algú en vol ?

Comments

la nostre generació es separa. En pocs mesos se'ns han separat un munt d'amics. Intentaré fer un xic de memòria:

Joan i Alicia, MªJose i Àlex, Mireia i Ricard, Juanjo i Jose, David i Eli (aquests sembla que tornen), alguns companys de feina, alguns veïns, alguns amics/gues que s'havíen separat pero que hi han tornat, parents que fa temps es vàren divorciar, i tant d'altres que veus que no trigaran pas gaire a engegar-se mútuament. 

No sé si és perque la gent va sempre molt de pressa, o té molt a veure el fet que avui día treballen els dos membres de la parella i el domicili esdevé més un lloc de topada que un lloc de trobada, o que tenim tantes coses i tantes opcions d'oci quan estem solters que el matrimoni se'ns fa avorrit. No ho sé.

El que sí tinc molt clar és que això no pot anar bé.

Una cosa tinc molt clara: t'has d'aparellar amb una persona amb qui parlis i riguis molt i en tinguis aficions comunes; així rebaixes la quantitat de paciència que hauràs de menester.

Comments

Un nounat a casa, al menys les primeres setmanes, posa a prova la paciència de la parella (l'un amb l'altre) i condiciona absolutament la vida a casa ja que estem sempre pendents de si dorm, es caga, vol menjar, etc. Imagino que fins que no sigui un xic més gran haurem d'anar així acostumant-nos els uns a l'altre.

Tot i tractar-se de part per cesàrea m'hi van deixar estar present. Mai més toleraré que ningun pare faci el típic comentari de dir davant meu que un part és bonic. No en té pas res de bonic : és emocionant, pero no bonic. No és gens maco veure com fan un tall a la panxa de la teva dona i hi posen les mans a dintre per treure'n una criatura. El més emocionant pero és quan la llevadora, la Txell, em va venir amb la nena encara tota bruta i em va preguntar si la volía agafar: evidentment vaig fer que sí i així vaig agafar per primer cop la meva filleta: encara amb la sang i el greix enganxats per tot.

Després vénen els tràmits. El fet de viure a un poble petit facilita molt les coses. D'entrada cada cop que et veuen entrar a l'Ajuntament tothom et pregunta per mare i filla, si et deixa dormir per les nits, si és bona menjadora, etc., i qualsevol tràmit és més fàcil i ràpid. Havíem perdut el llibre de familia i aconseguir un duplicat va ser bufar i fer ampolles. També em van tramitar des de l'Ajuntament els ajuts de la Generalitat.

A l'ambulatori del poble també va anar tot rodat. Per cert, hi havía la senyora Conxita que com que plovia a bots i barrals (...per variar...) em va demanar si la podía dur a casa seva en cotxe.

El tràmit a l'INSS també va ser fuïd, malgrat la complicació que representa que tant la meva dona com jo som autònoms i tenim cadascú el seu negoci: jo una S.L. i ella una SCP. Pero a l'oficina de l'INSS de Calella (la més propera a casa) em van tractar molt be i malgrat la cua d'immigrants vaig anar bastant depressa.

A partir d'ara paciència. De moment no he pogut fer esport mai més amb el conseqüent augment del meu mal d'esquena (les meves vèrtebres lumbars són com una frontissa rovellada que com menys es mou més grinyola) i em llevo del llit com un avi de 70 anys pero avui quan plegui de treballar m'aniré a córrer (duc la roba preparada al portamaletes per no passar per casa) i a veure si em desrovello una miqueta.

Comments

Començàvem a les set del vespre al Tennis St.Pol i, com que estàvem completament sols (per a qui no ho sàpiga St.Pol sembla un poble fantasma excepte els mesos de Juliol i Agost que és quan vé tota la gent de Barcelona que hi té cases deshabitades la resta de l'any) ens han hagut de venir a cridar l'atenció a les nou per a que pleguessim d'una vegada.

...això sí....he tingut el mòbil engegat tota l'estona per si la meva dona es decideix a anar de part...

Ens ho hem passat molt bé suant la carnsalada. Tots ells han jogat al tennis o al paddle ja anteriorment per tant em düien aventatge pero me n'he sortit prou bé. Per cert, durant els primers deu minuts hem enviat un munt de pilotes a fora de la pista i alguna jo diría que ha arribat fins i tot a la riera...

Després de la dutxa hem fet uns entrepans i unes cerveses a Ca l'Hugas i cap a casa: cadascú cap al seu poble.

Comments

Mentre em posava la roba d'esport em va agafar fred i no vaig dubtar gens a posar-me el forro polar i el "xubasquero". El cel estava tapat pero jo confiava que només fós l'enclusa de la tormenta que des d'aquí veia com descarregava damunt del Montseny amb trons i una bona cortina d'aigua que amagava del tot el Turó de l'Home.

Començo a correr cap al Turó Gros (tenía la intenció de seguir la tormenta des d'allà dalt) pero l'aiguat semblava que venía cap al Montnegre així que  per si de cas em desvío cap a Sta.María (on tens un lleuger aixopluc en cas de pluja) i apago el mòbil no sigui que atregui algun mal llamp.

Dit i fet: tot just comença a tronar i ploure fort damunt meu. Arribo a l'esprint i entro (...amb permís de la Mare de Déu...) a l'ermita en runes que de fet tan sols conserva tres parets enrunades i un petit "altar" de pedra que ha fet algun veí, amb una creu de fusta i un parell d'imatges rústiques de la Mare de Déu. Sempre hi ha flors d'excursionistes o veïns que les hi deixen i també hi ha una esquela de quan va morir en Josep Dorich, veï i parent meu que ens va deixar l'Agost passat. La seva esquela consisteix en una foto en blanc i negre dels Castellers de Vilafranca en plena feina, als quals ell seguía amb devoció.

Tot i no tenir sostre el bosc ha creat al seu damunt una "teulada vegetal" que com a mínim ens evita una bona remullada i les parets que resten ens refugien del vent.

Pensava quedar-m'hi fins que passés la tormenta pero he recordat que he de tornar en cotxe per una pista forestal bastant costeruda i tanta aigua la pot deixar impracticable, per tant, decideixo posar-me la caputxa i apretar a correr cap al cotxe.

En un altre sprint hi arribo completament xop i, a sobre, suant. Com la tormenta ha vingut cap a aquí ara veig el Montseny ben clar i encara amb una miqueta de solet, amb les boires que pujen del bosc quan acaba de ploure. En canvi damunt meu el cel és molt gris i plou amb insistència. Cap a l'altre vessant, cap al mar, també es veu el cel serè.

Bé, he pogut donar la volta al cotxe sense relliscar i he tornat xino-xano a casa. Cap problema. Per cert, estàvem tan sols a 10ºC : aquest mes de Maig està resultant plujós (de fet com ho havíen estat fa uns anys) i bastant fresc. A casa hem encès la llar de foc moltes nits i fins i tot alguna tarda de cap de setmana per poder estar al menjador sense engegar la calefacció.

...ja tindrem temps de passar calor...

Comments

He deixat el cotxe a la pista que surt a ma esquerra més amunt de Can Casalins, m'he canviat de roba (venía jo de treballar) i apreto a correr Montnegre amunt.

Feia una bona tarda (dos quarts de vuit del vespre), fresca, molt humida i amb cel blau. La intenció era pujar al Turó Gros pero tot pujant he vist una pista recentment oberta a ma dreta. Imagino que l'han oberta els forestals que estan fent treballs amb els castanyers de la zona i per tant mai l'havía jo explorada. Evidentment m'hi llenço per la pista aquesta. Molt estreta pero ja veig petjades dels pesats que van en quad els cap de setmana i això afegit a les pluges de tot el mes de Maig ha deixat fet una merda tot el camí: roderes impresentables, profunds bassalts ben plens d'aigua i fang molt estovat de tant passar-hi motos i quads. EM CAGO EN LA MARE QUE ELS VA PARIR !  No se'ls hauria de permetre malmetre els camins forestals i només hauríen de poder passar per les pistes amples que no resultin tant afectades per les seves lamentables rodes.

El camí passa pel mig del bosc de castanyers, molt ombrívol i verd, i mena a la pista que passa per l'estació meteorològica del Montnegre que, per cert, com no vingui algun operari a tallar la vegetació, d'aquí a poc el bosc se l'haurà menjada. Faig mitja volta pero en lloc de baixar pel mateix camí (la qual cosa sempre m'ha agradat ben poc) me'n vaig per un de més estret que estan obrint i baixa a ma esquerra i que encara hi ha les branques i els troncs per terra (és evident que l'han començat a obrir fa poc temps).

Gran sorpresa quan veig que no l'han enllestit i el camí es troba totalment envaït pel bosc. Per no tornar enrera i evitar la pujada decideixo intentar baixar per on suposo que anava el camí molts anys enrere: és a dir, pel mig del bosc. Gràcies a Déu conec molt bé aquest massís i en tot moment sabía que seguint vessant avall pel bosc, tard o d'hora, aniría a petar a la pista forestal en algún punt entre St.Martí i Sta. María del Montnegre.

Efectivament, després de moltes esgarrinxades i de correr saltant troncs i plantes, apartant branques amb els braços i ajupint-me, etc., arribo a la pista un xic més enllà de la Font del Degotall (jo pensava que aniría a petar més a propet de Sta. María) quan el sol ja s'amaga darrera del Turó Gros, i és que aquest vessant on sóc ara és ben orientat a llevant.

Estic molt content perque correr en aquestes condicions és un entrenament de collons ! : saltes, t'ajups, torces el cos, l'inclines, amb els braços vas apartant branques, i sobretot, has d'anar molt concentrat no només a ón poses els peus sino a on poses el cap (no t'estampis contra algún tronc tombat !). També estic molt content de veure què bé m'he orientat malgrat la manca de camí, la gran quantitat d'arbres i la foscor que comença a caure.

Un cop a la pìsta ja no em fa nosa que enfosqueixi i m'aturo una estoneta a l'ermita enrunada de Sta. María, bec aigua a la seva font i em meravello un cop més davant el Roure de Sta.María: arbre monumental que té un tronc que entre dues persones no l'abraces pas.

Ja descansadet apreto a correr per la pista com Déu mana fins el cotxe. La pista passa per dalt la carena que separa el Vallès del Maresme i tens a ma dreta (quan vas tornant) el mar i el bosc de sureres, roures i arboços, i a ma esquerra el Turó de l'Home i les Agudes, i el bosc de castanyers i roures. El sol s'ha amagat ja a ponent i el Montseny es presenta envoltat de foscor i boira.

M'ho he passat molt bé.  

Comments

Ahïr vaig fer una ruta que faig habitualment a la tardor o a l'hivern, ja que la pista és ample i puc anar-hi perfectament encara que aleshores els díes siguin molt curts i fosqueja aviat. De fet això de passejar-m'hi de nit m'ha permès d' ensopegar mentre feia aquest recorregut òlibes, esparvers, cabirols i, evidentment, senglars de molt a prop, normalment enmig del camí mateix.

Començo de baixada, per escalfar, per la pista coneguda com "la carretera dels sotracs". Baixa fins creuar la torrentera de l'Aram, que corre amb bastanta aigua, i de seguida s'enfila fins la Serra de la Corona. A partir d'aquí va fent més aviat pujada per entre el bosc de sureres i cirerers d'arboç, i s'hi barrejen roures, alzines i avellaners. Alguna figuera creix a la vora de les torrenteres.

Curiosament la Font del Rupit està seca. Porta plovent un munt de díes (de fet tota la primavera està resultant molt plujosa a l'Alt Maresme). Potser és d'aquestes deus que necessiten molt de temps fins que l'aigua no s'hi filtra.

Els arboços comencen a treure les cireretes verdes que trigaran tot l'estiu a madurar.  

Passo pels únics dos masos habitats d'aquest camí i tot just quan el campanar d'Hortsavinyà toca les vuit del vespre arribo xop de suor a la Font dels Ocells. No m'hi entretindré pas gaire ja que vaig molt valent en màniga curta i fa una mica de fresca. La boira està baixant i fosqueja. Beuré una miqueta d'aigua a la font, faré un riuet per a que no m'apreti la bufeta baixant, i cap avall que fa baixada.

I de quina manera !  A mig camí les cames ja em fan figa pero no em puc aturar gaire o agafaré un refredat ! 

He tornat a veure bolets pero tampoc sé què són aquests. Un dia d'aquests hauré d'organitzar una batuda amb en Jordi a "caçar" bolets amb un expert.

Arribo a casa amb els quàdriceps que em peten i ben amarat de suor (em noto la pell super freda !) pero més feliç que un ginjol. 

Comments

Ahïr dimarts 13 vaig recuperar un sender que vaig descobrir fa uns anys per casualitat quan se'm van escapar la Lana i el Nevat (per cert, aquell día el Nevat me'l vaig trobar pel bosc amb la boca i el pit ple de sang que evidentment no era seva, sino d'alguna altre pobra bèstia que va acabar entre els seus ullals):

es tracta d'arrencar a La Creu dels Tres Termes. Hi ha un sender que aprofita una torrentera per obrir-se pas entre la vegetació i que voreja el Turó de St.Andreu pel nord. Hi ha molt fang de tots els díes que ha estat plovent sense parar i grans bassalts d'aigua i costa correr perque has d'anar esquivant branques i saltant rocs la qual cosa t'obliga a forçar les cames i trepitjar ferm per evitar torçar-te els turmells.

Passada una cabaneta que hi tenen amagada els caçadors, uns quants metres més amunt s'ha de girar a ma dreta davallant cap a la vall que separa el Turó de St.Andreu del Turó de Migdía: al tanto ja que la vegetació s'ha menjat completament aquesta entrada i tinc la certesa gairebé absoluta que ningú més que jo i els meus gossos hi hem passat en els darrers tres anys !  De fet durant la baixada (que és molt forta, estreta, pedregosa i complicada) fins i tot he dubtat un parell de cops ja que la pista sovint es perd entre les herbes que hi creixen i és impossible saber per on segueix si no el coneixíes d'antuvi. És dificil de creure que aquest caminet s'hagi perdut ja que jo hi recordo haver vist petjades de motos trialeres i de bicicletes de muntanya (quins collons anar per aquí sobre rodes !!) pero una miqueta me n'alegro d'aquest oblit i poder gaudir així d'un camí lliure de bicis, motos i quads.

Després d'una baixada llarga i amb una esplèndida vista del vessant nord del Turó de Migdía i voltats de bosc arreu arribem plens d'esgarrinxades a les cames i a la roba a la pista que va del Plà de St.Andreu a Cal Capità, la qual seguim per tornar a la pista que vé de Calella i tornem a la Creu dels Tres Termes. Tot plegat mitja horeta. Em vaig posant en forma.

Comments

Com que la meva alimentació està ja bastant compensada en tot allò que hom recomana, és a dir, verdures, llegums, cuinar sense sal, etc., no fumo i només tasto cervesa o ví en els sopars, només em resta incrementar l'exercisi físic: això sí que em va de conya! (...Ara que hi penso: puc reduïr els talladets que em prenc, tot i que me'n dec prendre dos al día.)

Doncs ahïr mateix vaig aparcar el cotxe al Pla de Sant Andreu camí de casa, em vaig canviar de roba, i vaig probar un circuït collonut: davallant per la pista que baixa cap a Cal Capità (va molt bé per anar escalfant). Abans d'arribar-hi hi ha un sender a ma dreta que s'enfila cap a Can Carreres i que és molt estret. El bosc se'l menja i et queda el lloc tant justet per passar-hi que tot sovint has d'ajupir-te per passar per sota les branques.

Al principi tenía una mica de fred pero en arribar a aquest punt on s'ha acabat la baixada i el camí es fa costerut (de vegades massa i tot) ja començo a suar. 

Fa tres díes que va caure un bon xàfec pero com que aquí no hi arriba el sol  tot és ben xop, hi ha bassalts i fins i tot algun bolet de primavera. De fet fa díes que a casa en tenim pel jardí de bolets. Recordo que l'estiu passat per aquest mateix indret vaig ensopegar amb una familia sencera de senglars marranejant en el fang d'un d'aquests bassalts.

En els trams més durs he de deixar de correr i seguir caminant: tampoc és qüestió ni de tenir un atac de cor ni de trencar-me un turmell enmig del bosc, no?

El sender mena a la pista que va del Pla de St.Andreu a Can Carreres (o al cim del Turó de Migdía), uns 100 metres per damunt de Ca La Judit. Per tant el darrer tram del recorregut és per aquesta pista (ja d'una amplada que permet circular cotxes, a poquet a poquet això sí) que davalla en fort pendent castigant els quàdriceps per anar frenant tota l'estona fins a arribar al cotxe.

Només he trigat uns trenta minuts la qual cosa està força bé tenint en compte que he hagut d'anar caminant en alguns trams.

Comments

La meva modesta opinió és que Espanya és bàsicament rància ja que el PP ha guanyat gairebé arreu, excepte a Catalunya, Euskadi i Andalusia. Veient els resultats no podem més que reconèixer que no pensem com la resta de la penninsula i qui no ho vulgui veure no és gaire sincer.

Sort hem tingut que cap partit ha aconseguit una majoría absoluta la qual cosa sempre ha estat nefasta pels catalans: sempre menystinguts i de vegades odiats arreu d'Espanya. Sempre som "metralla" per guanyar vots entre els espanyols més alterats: que si la llengua, que si les banderes, que si les tradicions, que si sempre estem demanant, que sempre ens han d'estar "comprant" la nostre espanyolitat...! Quina pena de veïns ens ha tocat. 

Ningú fora de Catalunya entén que una llengua que només la parlem uns pocs milions de persones, envoltada de dos fenòmens com són el castellà i el francès, hem de poder-la utilitzar a tot arreu i sobretot ensenyar-la a tothom que hi viu per tal que no es perdi? Hi ha gent que no enten que aquest blog sigui només en català. -"Si escrius en castellà pots arribar arreu del món"- em diuen. Si tothom pensés així ja fa temps ningú no sabría escriure en català, ni hi hauría escriptors que féssin noveles, ni grups que cantin en català, etc.

Bé, a veure si CiU pot treure'n alguna cosa en ferm de la situació que se li presenta. Per exemple, entre ells i els diputats del PSC (que a veure si aquest cop se'ls veu una miqueta més implicats amb la terra que els ha donat el vot) poden fer que com a mínim aquest Estatut lamentable que hem fet es pugui aplicar ràpidament per tal que quan tornin els llops al poder ja no hi hagi marxa enrera i sigui una cosa ja aplicada.

...i espero que ERC prengui nota d'una punyetera vegada que no convé pactar amb els PSC/PSOE. Sembla que només ho han entès a l'Ajuntament de Barcelona renunciant a repetir com a Tinent d'Alcalde de l'hereu del Sr. Clos.

EL MILLOR D'AHÏR DIUMENGE:

Després de la bacaineta, cap a dos quarts de sis de la tarda, me'n vaig a anar a córrer pel bosc. Havía molts núvols i feia fresca pero no sembalava que anés a ploure més que quatre gotes.

Vaig fer el camí cap al Sot de l'Aram. Esplèndid panorama de bosc i torrenteres on he vist senglars molt sovint. Hi ha una petita cabaneta amb una imatge de la Moreneta i me l'estava mirant quan les quatre gotes van esdevenir quatre milions: i vinga aigua !   Com que no em venía de gust tornar-me'n a casa encara me'n vaig anar fins dalt la serra de la Corona sense adonar-me que, un cop més, se'm feia de nit al bosc.

Ben xop, de nit i amb les mans gelades, pero molt satisfet, me'n tornava cap a casa. Total una horeta i mitja.

Comments