Vallalta

el 29 de maig va venir per fí al mon la meva filleta Carla. Gràcies a Déu mare i filla estan molt bé: la petita plorant, dormint i menjant, i la gran feliçment acostumant-se a seu nou rol de mare.

Un nounat a casa, al menys les primeres setmanes, posa a prova la paciència de la parella (l'un amb l'altre) i condiciona absolutament la vida a casa ja que estem sempre pendents de si dorm, es caga, vol menjar, etc. Imagino que fins que no sigui un xic més gran haurem d'anar així acostumant-nos els uns a l'altre.

Tot i tractar-se de part per cesàrea m'hi van deixar estar present. Mai més toleraré que ningun pare faci el típic comentari de dir davant meu que un part és bonic. No en té pas res de bonic : és emocionant, pero no bonic. No és gens maco veure com fan un tall a la panxa de la teva dona i hi posen les mans a dintre per treure'n una criatura. El més emocionant pero és quan la llevadora, la Txell, em va venir amb la nena encara tota bruta i em va preguntar si la volía agafar: evidentment vaig fer que sí i així vaig agafar per primer cop la meva filleta: encara amb la sang i el greix enganxats per tot.

Després vénen els tràmits. El fet de viure a un poble petit facilita molt les coses. D'entrada cada cop que et veuen entrar a l'Ajuntament tothom et pregunta per mare i filla, si et deixa dormir per les nits, si és bona menjadora, etc., i qualsevol tràmit és més fàcil i ràpid. Havíem perdut el llibre de familia i aconseguir un duplicat va ser bufar i fer ampolles. També em van tramitar des de l'Ajuntament els ajuts de la Generalitat.

A l'ambulatori del poble també va anar tot rodat. Per cert, hi havía la senyora Conxita que com que plovia a bots i barrals (...per variar...) em va demanar si la podía dur a casa seva en cotxe.

El tràmit a l'INSS també va ser fuïd, malgrat la complicació que representa que tant la meva dona com jo som autònoms i tenim cadascú el seu negoci: jo una S.L. i ella una SCP. Pero a l'oficina de l'INSS de Calella (la més propera a casa) em van tractar molt be i malgrat la cua d'immigrants vaig anar bastant depressa.

A partir d'ara paciència. De moment no he pogut fer esport mai més amb el conseqüent augment del meu mal d'esquena (les meves vèrtebres lumbars són com una frontissa rovellada que com menys es mou més grinyola) i em llevo del llit com un avi de 70 anys pero avui quan plegui de treballar m'aniré a córrer (duc la roba preparada al portamaletes per no passar per casa) i a veure si em desrovello una miqueta.