Vallalta

No he tingut mai cap mania envers els dimarts 13. De fet mon pare hi va néixer durant una tempesta un dimarts 13 i ja m'agradaría ser la meitat de bona persona del que ell va ser durant la seva vida: un troç de pa que fins i tot no dubtava a pujar-nos a casa un colom ferit que es trobava pel carrer per tal de guarir-lo. L'afer del colom no va acabar gaire bé ja que li vàrem demanar consell a un veí, en Miquelet, qui sense badar boca va agafar el colom i quan tots pensàvem que anava a examinar-li les ales per si les tenía trencades va escanyar-lo d'un cop de canell mentre ens deia "- això fa un arròs boníssim-". Ens va quedar a tots la boca oberta durant una bona estona.

Ahïr dimarts 13 vaig recuperar un sender que vaig descobrir fa uns anys per casualitat quan se'm van escapar la Lana i el Nevat (per cert, aquell día el Nevat me'l vaig trobar pel bosc amb la boca i el pit ple de sang que evidentment no era seva, sino d'alguna altre pobra bèstia que va acabar entre els seus ullals):

es tracta d'arrencar a La Creu dels Tres Termes. Hi ha un sender que aprofita una torrentera per obrir-se pas entre la vegetació i que voreja el Turó de St.Andreu pel nord. Hi ha molt fang de tots els díes que ha estat plovent sense parar i grans bassalts d'aigua i costa correr perque has d'anar esquivant branques i saltant rocs la qual cosa t'obliga a forçar les cames i trepitjar ferm per evitar torçar-te els turmells.

Passada una cabaneta que hi tenen amagada els caçadors, uns quants metres més amunt s'ha de girar a ma dreta davallant cap a la vall que separa el Turó de St.Andreu del Turó de Migdía: al tanto ja que la vegetació s'ha menjat completament aquesta entrada i tinc la certesa gairebé absoluta que ningú més que jo i els meus gossos hi hem passat en els darrers tres anys !  De fet durant la baixada (que és molt forta, estreta, pedregosa i complicada) fins i tot he dubtat un parell de cops ja que la pista sovint es perd entre les herbes que hi creixen i és impossible saber per on segueix si no el coneixíes d'antuvi. És dificil de creure que aquest caminet s'hagi perdut ja que jo hi recordo haver vist petjades de motos trialeres i de bicicletes de muntanya (quins collons anar per aquí sobre rodes !!) pero una miqueta me n'alegro d'aquest oblit i poder gaudir així d'un camí lliure de bicis, motos i quads.

Després d'una baixada llarga i amb una esplèndida vista del vessant nord del Turó de Migdía i voltats de bosc arreu arribem plens d'esgarrinxades a les cames i a la roba a la pista que va del Plà de St.Andreu a Cal Capità, la qual seguim per tornar a la pista que vé de Calella i tornem a la Creu dels Tres Termes. Tot plegat mitja horeta. Em vaig posant en forma.