Vallalta

Ahïr día de Sant Pere la meva filleta, el "nervi petit", va fer el seu primer mes de vida.

Entre àpat i àpat la treiem a dormir al jardí, a l'ombreta més fresqueta, per a que s'acostumi aviat al camp. No sigui que surtís una criatura d'aquestes que per manca de costum a l'aire net ténen al.lèrgies a tota mena de coses naturals com el pòl.len, als insectes, al sol, etc.

El meu molt humil parer em diu que l'increment de les al.lèrgies vé degut a que cada cop la gent està menys en contacte real amb el medi, viu a ciutats, respira aire brut, menja aliments massa tractats, pren medicacions quan el que li convindría és menjar com Déu mana, no passa prou temps a l'aire lliure, fa servir massa l'aire condicionat i la calefacció, etc. En definitiva: no donen cap mena d'oportunitat al propi cos per a que s'acostumi a viure en contacte amb la Natura. 

La gossa, la Nera, no s' apartava d'ella i dormía als peus del seu "bressol de jardí", girant-se a mirar-la cada cop que feia algun sorollet mentre somiava segurament que encara estava dintre la panxa de sa mare.

Jo vaig aprofitar el cap de setmana per treballar a l'hort i al jardí.

Com sempre a l'estiu m'he posat de màniga llarga, barret i ulleres de sol. No oblideu que els sol a aquesta època de l'any cau en picat a sobre nostre: molt més que no pas als mesos de Juliol o Agost. A sobre ara la nostre pell encara està molt blanca (sobretot la meva) de tot l'hivern i la primavera tant plujosa que hem passat.

He netejat les tomaqueres i he tret les males herbes al voltant de les albergínies, les carbasses, els carbassons i les pebroteres. He fet millors solcs per aprofitar l'aigua del rec i la que encara va plovent (quína tempesta vàrem tenir la nit de dijous a divendres, cap a la matinada i fins les set del matí !) i he lligat unes quantes tomaqueres que ja els feia falta.

Al jardí he hagut de menester el talla-verdisses per arrodonir alguns marges, retallar els xiprers i he areglat també les lavandes que ja m'estaven barrant el pas. A més, les lavandes florides són un atractiu per abelles i borinots i hi ha gent que li fa por passar per entre mig del camí que tinc marcat amb lavandes, així que les he hagut de retallar una mica.

De pas ara tinc flors de lavanda a tots els jerros de la casa ! Algú en vol ?

què ens està passant?

la nostre generació es separa. En pocs mesos se'ns han separat un munt d'amics. Intentaré fer un xic de memòria:

Joan i Alicia, MªJose i Àlex, Mireia i Ricard, Juanjo i Jose, David i Eli (aquests sembla que tornen), alguns companys de feina, alguns veïns, alguns amics/gues que s'havíen separat pero que hi han tornat, parents que fa temps es vàren divorciar, i tant d'altres que veus que no trigaran pas gaire a engegar-se mútuament. 

No sé si és perque la gent va sempre molt de pressa, o té molt a veure el fet que avui día treballen els dos membres de la parella i el domicili esdevé més un lloc de topada que un lloc de trobada, o que tenim tantes coses i tantes opcions d'oci quan estem solters que el matrimoni se'ns fa avorrit. No ho sé.

El que sí tinc molt clar és que això no pot anar bé.

Una cosa tinc molt clara: t'has d'aparellar amb una persona amb qui parlis i riguis molt i en tinguis aficions comunes; així rebaixes la quantitat de paciència que hauràs de menester.

el 29 de maig va venir per fí al mon la meva filleta Carla. Gràcies a Déu mare i filla estan molt bé: la petita plorant, dormint i menjant, i la gran feliçment acostumant-se a seu nou rol de mare.

Un nounat a casa, al menys les primeres setmanes, posa a prova la paciència de la parella (l'un amb l'altre) i condiciona absolutament la vida a casa ja que estem sempre pendents de si dorm, es caga, vol menjar, etc. Imagino que fins que no sigui un xic més gran haurem d'anar així acostumant-nos els uns a l'altre.

Tot i tractar-se de part per cesàrea m'hi van deixar estar present. Mai més toleraré que ningun pare faci el típic comentari de dir davant meu que un part és bonic. No en té pas res de bonic : és emocionant, pero no bonic. No és gens maco veure com fan un tall a la panxa de la teva dona i hi posen les mans a dintre per treure'n una criatura. El més emocionant pero és quan la llevadora, la Txell, em va venir amb la nena encara tota bruta i em va preguntar si la volía agafar: evidentment vaig fer que sí i així vaig agafar per primer cop la meva filleta: encara amb la sang i el greix enganxats per tot.

Després vénen els tràmits. El fet de viure a un poble petit facilita molt les coses. D'entrada cada cop que et veuen entrar a l'Ajuntament tothom et pregunta per mare i filla, si et deixa dormir per les nits, si és bona menjadora, etc., i qualsevol tràmit és més fàcil i ràpid. Havíem perdut el llibre de familia i aconseguir un duplicat va ser bufar i fer ampolles. També em van tramitar des de l'Ajuntament els ajuts de la Generalitat.

A l'ambulatori del poble també va anar tot rodat. Per cert, hi havía la senyora Conxita que com que plovia a bots i barrals (...per variar...) em va demanar si la podía dur a casa seva en cotxe.

El tràmit a l'INSS també va ser fuïd, malgrat la complicació que representa que tant la meva dona com jo som autònoms i tenim cadascú el seu negoci: jo una S.L. i ella una SCP. Pero a l'oficina de l'INSS de Calella (la més propera a casa) em van tractar molt be i malgrat la cua d'immigrants vaig anar bastant depressa.

A partir d'ara paciència. De moment no he pogut fer esport mai més amb el conseqüent augment del meu mal d'esquena (les meves vèrtebres lumbars són com una frontissa rovellada que com menys es mou més grinyola) i em llevo del llit com un avi de 70 anys pero avui quan plegui de treballar m'aniré a córrer (duc la roba preparada al portamaletes per no passar per casa) i a veure si em desrovello una miqueta.