Vallalta

Hem aconseguit posar-nos d'acord en Quimet, Santi i Joan, per jogar a paddle i de moment instaurarem els dilluns com a día oficial per anar-ho fent. Ahír 26 de Maig va ser el primer del que esperem sigui una llarga sèrie de dilluns esportius.

Començàvem a les set del vespre al Tennis St.Pol i, com que estàvem completament sols (per a qui no ho sàpiga St.Pol sembla un poble fantasma excepte els mesos de Juliol i Agost que és quan vé tota la gent de Barcelona que hi té cases deshabitades la resta de l'any) ens han hagut de venir a cridar l'atenció a les nou per a que pleguessim d'una vegada.

...això sí....he tingut el mòbil engegat tota l'estona per si la meva dona es decideix a anar de part...

Ens ho hem passat molt bé suant la carnsalada. Tots ells han jogat al tennis o al paddle ja anteriorment per tant em düien aventatge pero me n'he sortit prou bé. Per cert, durant els primers deu minuts hem enviat un munt de pilotes a fora de la pista i alguna jo diría que ha arribat fins i tot a la riera...

Després de la dutxa hem fet uns entrepans i unes cerveses a Ca l'Hugas i cap a casa: cadascú cap al seu poble.

ahïr dijous i aprofitant que plegava d'hora i no plovía em vaig tornar a enfilar a la pista que carena el Montnegre i hi vaig deixar el cotxe on de costum.

Mentre em posava la roba d'esport em va agafar fred i no vaig dubtar gens a posar-me el forro polar i el "xubasquero". El cel estava tapat pero jo confiava que només fós l'enclusa de la tormenta que des d'aquí veia com descarregava damunt del Montseny amb trons i una bona cortina d'aigua que amagava del tot el Turó de l'Home.

Començo a correr cap al Turó Gros (tenía la intenció de seguir la tormenta des d'allà dalt) pero l'aiguat semblava que venía cap al Montnegre així que  per si de cas em desvío cap a Sta.María (on tens un lleuger aixopluc en cas de pluja) i apago el mòbil no sigui que atregui algun mal llamp.

Dit i fet: tot just comença a tronar i ploure fort damunt meu. Arribo a l'esprint i entro (...amb permís de la Mare de Déu...) a l'ermita en runes que de fet tan sols conserva tres parets enrunades i un petit "altar" de pedra que ha fet algun veí, amb una creu de fusta i un parell d'imatges rústiques de la Mare de Déu. Sempre hi ha flors d'excursionistes o veïns que les hi deixen i també hi ha una esquela de quan va morir en Josep Dorich, veï i parent meu que ens va deixar l'Agost passat. La seva esquela consisteix en una foto en blanc i negre dels Castellers de Vilafranca en plena feina, als quals ell seguía amb devoció.

Tot i no tenir sostre el bosc ha creat al seu damunt una "teulada vegetal" que com a mínim ens evita una bona remullada i les parets que resten ens refugien del vent.

Pensava quedar-m'hi fins que passés la tormenta pero he recordat que he de tornar en cotxe per una pista forestal bastant costeruda i tanta aigua la pot deixar impracticable, per tant, decideixo posar-me la caputxa i apretar a correr cap al cotxe.

En un altre sprint hi arribo completament xop i, a sobre, suant. Com la tormenta ha vingut cap a aquí ara veig el Montseny ben clar i encara amb una miqueta de solet, amb les boires que pujen del bosc quan acaba de ploure. En canvi damunt meu el cel és molt gris i plou amb insistència. Cap a l'altre vessant, cap al mar, també es veu el cel serè.

Bé, he pogut donar la volta al cotxe sense relliscar i he tornat xino-xano a casa. Cap problema. Per cert, estàvem tan sols a 10ºC : aquest mes de Maig està resultant plujós (de fet com ho havíen estat fa uns anys) i bastant fresc. A casa hem encès la llar de foc moltes nits i fins i tot alguna tarda de cap de setmana per poder estar al menjador sense engegar la calefacció.

...ja tindrem temps de passar calor...

...i ho vaig aprofitar anant a correr.

He deixat el cotxe a la pista que surt a ma esquerra més amunt de Can Casalins, m'he canviat de roba (venía jo de treballar) i apreto a correr Montnegre amunt.

Feia una bona tarda (dos quarts de vuit del vespre), fresca, molt humida i amb cel blau. La intenció era pujar al Turó Gros pero tot pujant he vist una pista recentment oberta a ma dreta. Imagino que l'han oberta els forestals que estan fent treballs amb els castanyers de la zona i per tant mai l'havía jo explorada. Evidentment m'hi llenço per la pista aquesta. Molt estreta pero ja veig petjades dels pesats que van en quad els cap de setmana i això afegit a les pluges de tot el mes de Maig ha deixat fet una merda tot el camí: roderes impresentables, profunds bassalts ben plens d'aigua i fang molt estovat de tant passar-hi motos i quads. EM CAGO EN LA MARE QUE ELS VA PARIR !  No se'ls hauria de permetre malmetre els camins forestals i només hauríen de poder passar per les pistes amples que no resultin tant afectades per les seves lamentables rodes.

El camí passa pel mig del bosc de castanyers, molt ombrívol i verd, i mena a la pista que passa per l'estació meteorològica del Montnegre que, per cert, com no vingui algun operari a tallar la vegetació, d'aquí a poc el bosc se l'haurà menjada. Faig mitja volta pero en lloc de baixar pel mateix camí (la qual cosa sempre m'ha agradat ben poc) me'n vaig per un de més estret que estan obrint i baixa a ma esquerra i que encara hi ha les branques i els troncs per terra (és evident que l'han començat a obrir fa poc temps).

Gran sorpresa quan veig que no l'han enllestit i el camí es troba totalment envaït pel bosc. Per no tornar enrera i evitar la pujada decideixo intentar baixar per on suposo que anava el camí molts anys enrere: és a dir, pel mig del bosc. Gràcies a Déu conec molt bé aquest massís i en tot moment sabía que seguint vessant avall pel bosc, tard o d'hora, aniría a petar a la pista forestal en algún punt entre St.Martí i Sta. María del Montnegre.

Efectivament, després de moltes esgarrinxades i de correr saltant troncs i plantes, apartant branques amb els braços i ajupint-me, etc., arribo a la pista un xic més enllà de la Font del Degotall (jo pensava que aniría a petar més a propet de Sta. María) quan el sol ja s'amaga darrera del Turó Gros, i és que aquest vessant on sóc ara és ben orientat a llevant.

Estic molt content perque correr en aquestes condicions és un entrenament de collons ! : saltes, t'ajups, torces el cos, l'inclines, amb els braços vas apartant branques, i sobretot, has d'anar molt concentrat no només a ón poses els peus sino a on poses el cap (no t'estampis contra algún tronc tombat !). També estic molt content de veure què bé m'he orientat malgrat la manca de camí, la gran quantitat d'arbres i la foscor que comença a caure.

Un cop a la pìsta ja no em fa nosa que enfosqueixi i m'aturo una estoneta a l'ermita enrunada de Sta. María, bec aigua a la seva font i em meravello un cop més davant el Roure de Sta.María: arbre monumental que té un tronc que entre dues persones no l'abraces pas.

Ja descansadet apreto a correr per la pista com Déu mana fins el cotxe. La pista passa per dalt la carena que separa el Vallès del Maresme i tens a ma dreta (quan vas tornant) el mar i el bosc de sureres, roures i arboços, i a ma esquerra el Turó de l'Home i les Agudes, i el bosc de castanyers i roures. El sol s'ha amagat ja a ponent i el Montseny es presenta envoltat de foscor i boira.

M'ho he passat molt bé.  

...i enguany així està passant. I ben bonics que estan els boscos!

Ahïr vaig fer una ruta que faig habitualment a la tardor o a l'hivern, ja que la pista és ample i puc anar-hi perfectament encara que aleshores els díes siguin molt curts i fosqueja aviat. De fet això de passejar-m'hi de nit m'ha permès d' ensopegar mentre feia aquest recorregut òlibes, esparvers, cabirols i, evidentment, senglars de molt a prop, normalment enmig del camí mateix.

Començo de baixada, per escalfar, per la pista coneguda com "la carretera dels sotracs". Baixa fins creuar la torrentera de l'Aram, que corre amb bastanta aigua, i de seguida s'enfila fins la Serra de la Corona. A partir d'aquí va fent més aviat pujada per entre el bosc de sureres i cirerers d'arboç, i s'hi barrejen roures, alzines i avellaners. Alguna figuera creix a la vora de les torrenteres.

Curiosament la Font del Rupit està seca. Porta plovent un munt de díes (de fet tota la primavera està resultant molt plujosa a l'Alt Maresme). Potser és d'aquestes deus que necessiten molt de temps fins que l'aigua no s'hi filtra.

Els arboços comencen a treure les cireretes verdes que trigaran tot l'estiu a madurar.  

Passo pels únics dos masos habitats d'aquest camí i tot just quan el campanar d'Hortsavinyà toca les vuit del vespre arribo xop de suor a la Font dels Ocells. No m'hi entretindré pas gaire ja que vaig molt valent en màniga curta i fa una mica de fresca. La boira està baixant i fosqueja. Beuré una miqueta d'aigua a la font, faré un riuet per a que no m'apreti la bufeta baixant, i cap avall que fa baixada.

I de quina manera !  A mig camí les cames ja em fan figa pero no em puc aturar gaire o agafaré un refredat ! 

He tornat a veure bolets pero tampoc sé què són aquests. Un dia d'aquests hauré d'organitzar una batuda amb en Jordi a "caçar" bolets amb un expert.

Arribo a casa amb els quàdriceps que em peten i ben amarat de suor (em noto la pell super freda !) pero més feliç que un ginjol. 

No he tingut mai cap mania envers els dimarts 13. De fet mon pare hi va néixer durant una tempesta un dimarts 13 i ja m'agradaría ser la meitat de bona persona del que ell va ser durant la seva vida: un troç de pa que fins i tot no dubtava a pujar-nos a casa un colom ferit que es trobava pel carrer per tal de guarir-lo. L'afer del colom no va acabar gaire bé ja que li vàrem demanar consell a un veí, en Miquelet, qui sense badar boca va agafar el colom i quan tots pensàvem que anava a examinar-li les ales per si les tenía trencades va escanyar-lo d'un cop de canell mentre ens deia "- això fa un arròs boníssim-". Ens va quedar a tots la boca oberta durant una bona estona.

Ahïr dimarts 13 vaig recuperar un sender que vaig descobrir fa uns anys per casualitat quan se'm van escapar la Lana i el Nevat (per cert, aquell día el Nevat me'l vaig trobar pel bosc amb la boca i el pit ple de sang que evidentment no era seva, sino d'alguna altre pobra bèstia que va acabar entre els seus ullals):

es tracta d'arrencar a La Creu dels Tres Termes. Hi ha un sender que aprofita una torrentera per obrir-se pas entre la vegetació i que voreja el Turó de St.Andreu pel nord. Hi ha molt fang de tots els díes que ha estat plovent sense parar i grans bassalts d'aigua i costa correr perque has d'anar esquivant branques i saltant rocs la qual cosa t'obliga a forçar les cames i trepitjar ferm per evitar torçar-te els turmells.

Passada una cabaneta que hi tenen amagada els caçadors, uns quants metres més amunt s'ha de girar a ma dreta davallant cap a la vall que separa el Turó de St.Andreu del Turó de Migdía: al tanto ja que la vegetació s'ha menjat completament aquesta entrada i tinc la certesa gairebé absoluta que ningú més que jo i els meus gossos hi hem passat en els darrers tres anys !  De fet durant la baixada (que és molt forta, estreta, pedregosa i complicada) fins i tot he dubtat un parell de cops ja que la pista sovint es perd entre les herbes que hi creixen i és impossible saber per on segueix si no el coneixíes d'antuvi. És dificil de creure que aquest caminet s'hagi perdut ja que jo hi recordo haver vist petjades de motos trialeres i de bicicletes de muntanya (quins collons anar per aquí sobre rodes !!) pero una miqueta me n'alegro d'aquest oblit i poder gaudir així d'un camí lliure de bicis, motos i quads.

Després d'una baixada llarga i amb una esplèndida vista del vessant nord del Turó de Migdía i voltats de bosc arreu arribem plens d'esgarrinxades a les cames i a la roba a la pista que va del Plà de St.Andreu a Cal Capità, la qual seguim per tornar a la pista que vé de Calella i tornem a la Creu dels Tres Termes. Tot plegat mitja horeta. Em vaig posant en forma.

Estava jo acostumat a que en anar al metge a veure els resultats de les revisions anuals em digués que estic bé. Doncs ahïr no: - "noi, tens el colesterol un xic alt. D'aquí a sis mesos haurem de repetir l' anàlisi" - . De fet ja tinc quaranta anys !!

Com que la meva alimentació està ja bastant compensada en tot allò que hom recomana, és a dir, verdures, llegums, cuinar sense sal, etc., no fumo i només tasto cervesa o ví en els sopars, només em resta incrementar l'exercisi físic: això sí que em va de conya! (...Ara que hi penso: puc reduïr els talladets que em prenc, tot i que me'n dec prendre dos al día.)

Doncs ahïr mateix vaig aparcar el cotxe al Pla de Sant Andreu camí de casa, em vaig canviar de roba, i vaig probar un circuït collonut: davallant per la pista que baixa cap a Cal Capità (va molt bé per anar escalfant). Abans d'arribar-hi hi ha un sender a ma dreta que s'enfila cap a Can Carreres i que és molt estret. El bosc se'l menja i et queda el lloc tant justet per passar-hi que tot sovint has d'ajupir-te per passar per sota les branques.

Al principi tenía una mica de fred pero en arribar a aquest punt on s'ha acabat la baixada i el camí es fa costerut (de vegades massa i tot) ja començo a suar. 

Fa tres díes que va caure un bon xàfec pero com que aquí no hi arriba el sol  tot és ben xop, hi ha bassalts i fins i tot algun bolet de primavera. De fet fa díes que a casa en tenim pel jardí de bolets. Recordo que l'estiu passat per aquest mateix indret vaig ensopegar amb una familia sencera de senglars marranejant en el fang d'un d'aquests bassalts.

En els trams més durs he de deixar de correr i seguir caminant: tampoc és qüestió ni de tenir un atac de cor ni de trencar-me un turmell enmig del bosc, no?

El sender mena a la pista que va del Pla de St.Andreu a Can Carreres (o al cim del Turó de Migdía), uns 100 metres per damunt de Ca La Judit. Per tant el darrer tram del recorregut és per aquesta pista (ja d'una amplada que permet circular cotxes, a poquet a poquet això sí) que davalla en fort pendent castigant els quàdriceps per anar frenant tota l'estona fins a arribar al cotxe.

Només he trigat uns trenta minuts la qual cosa està força bé tenint en compte que he hagut d'anar caminant en alguns trams.